Centenari de Miquel Dolç (I)

“Quan et semblin inhòspits els carrers

i et creguis un tauló de la ressaca,

t’espera aquest illot

o muntanya d’acer del Rockefeller Center,

en llostrejar, despert en l’alta nit,

ferm en el tràngol.”

És l’inici del poema “Talaia a Nova-York”, que Miquel Dolç va incloure al recull Imago mundi, publicat l’any 1973. I és l’inici del particular homenatge d’aquest bloc al poeta, llatinista i traductor, de qui commemorem el centenari del naixement, aquest any 2012. Vam fer la fotografia del Rockefeller, “despert en l’alta nit”, el mes de desembre de l’any 2004. 

Què podem perdre els catalans?

Podem perdre bous i esquelles, dents i queixals, de vista, el bel, el cap, el color, el compte, el coneixement, el control, el fil, el món de vista, el pa i el paneret, el quest, el rumb, el senderi, el seny, els estreps, el son, els sentits, el temps, el timó, el tren, l’estona, la camisa, la carta de navegar, la clau del cul, l’alè, la paciència, la paraula, la raó, la salut, la son, la veu, la vida, la xaveta, les carns, les forces, l’esma, l’ocasió, l’oremus, peu, temps, terreny. I ens podem perdre de vista, com faré jo en acabar aquest post. 

Divendres passat, a l’aula on els meus estudiants de Literatura llatina de la UdG feien l’examen hi havia el Diccionari de locucions i frases fetes de Joan Martí i Joana Raspall, publicat l’any 1984. Em vaig perdre per les seves pàgines i em vaig aturar en les possibilitats de frases fetes amb el verb “perdre”. Fet i fet, aquest és el post. Perduda entre les fotos del meu arxiu, m’he trobat amb aquesta senyora de marbre que intentava no perdre els mots, a cau d’orella. La vaig fotografiar, al Metropolitan Museum, el dia 8 de desembre de l’any 2011. 

L’ocell de Lèsbia

No sé si l’ocell que Catul va regalar a la seva amada Lèsbia era tan ufanós com el de la fotografia. És ginebrí i el vaig atrapar el matí del 10 de desembre de l’any passat, a la terrassa de l’aeroport. Em va fer pensar en el poema: “Ocell delícies de la meva amiga, tu amb qui sol jugar i tenir-te a la sina i donar-te, cobejós que ets, la punta del dit, incitant les teves agudes mossegades, quan a la meva esplendorosa amor plau de fer no sé quines agradables joguines, i delicat esplai, jo imagino, del seu dolor, a fi de calmar una passió ardent. Tant de bo, com ella, pogués jugar amb tu i allegeurir el meu cor de tristos neguits!” La traducció és la de la Fundació Bernat Metge, de l’any 1928.

La mimosa de Rodoreda

Vaig veure d’esquitllentes una mimosa florida a Bellaterra, dijous passat. Així és que diumenge vam anar a veure les mimoses del camí entre Sant Feliu de Guíxols i S’Agaró; són les primeres que floreixen, vora mar. Però no, aquest any s’han endarrerit i ni tan sols apuntaven les poncelles, encara. Però, ah! dilluns, quan vaig entrar a l’IEC, ja em va arribar una tímida i enyorada flaire dolça: la mimosa més alta del Jardí Mercè Rodoreda ja ha desplegat molts petits sols d’or enmig de l’hivern. Vaig fer la fotografia justament per donar-ne fe. 

Quin encert va tenir Mercè Rodoreda quan va fer hereu de la seva obra literària l’Institut d’Estudis Catalans! El preciós jardí de la Casa de Convalescència porta ara el seu nom i els seus papers no poden ser més ben guardats, ni més ben difosa la seva obra. La perennitat de l’escriptora és ben assegurada, essent com és a l’Institut.

L’ocasió és calba

Si no aprofites l’ocasió, te’n penediràs. Vet aquí l’argument d’un epigrama del poeta llatí Ausoni, del segle IV de la nostra era, dedicat justament a una escultura de les dees Ocasió i Penitència, obra de Fidias, que va reproduir fil per randa, en un fresc del Palau Ducal de Màntua, algú del cercle del pintor renaixentista Andrea Mantegna, pels volts del 1500, i que il·lustra el post d’avui. El poema és un diàleg entre la dea i el poeta.

La dea Ocasió té cabells al front i té el cap calb, perquè l’ocasió cal agafar-la pels cabells, quan comença a passar, quasi abans que arribi i sense saber que és ella, perquè els cabells li tapen el rostre. Si esperem massa, ja no la podrem haver, no té cabells per atrapar, al darrere. A més, té ales als peus i es recalca en una roda, perquè no pot estar en un lloc fix. I l’acompanya la dea del penediment, Penitència. Quan el poeta pregunta a Ocasió per quin motiu Penitència va sempre amb ella, la dea li respon: “Quan me’n vaig volant, ella es queda; s’hi arrapen aquells que jo he deixat enrere. Tu també, mentre em fas preguntes, mentre t’entretens, diràs que m’he escapat de les teves mans”.

M’ha passat de llarg l’ocasió de mirar la posta de sol, mentre escrivia aquest post. Qui sap quina ocasió us ha passat de llarg, amics, mentre el llegíeu!

Petons d'aeroport

Ho confesso: estic enamorada dels aeroports. A vegades m’allunyen, però també m’acosten a éssers i llocs estimats. La gent s’hi abraça, la gent espera, la gent somnia, la gent s’hi fa petons, llargs i intensos petons... 

A l’aeroport de Ginebra ho han materialitzat amb uns cartells penjats del sostre que et segueixen, mentre camines. Imatges fixades, segon a segon, de Casablanca amb Ingrid Bergman i Humphrey Bogart. Hi han superposat aquestes frases “bons baisers de Genève” i “from Geneva with love”. Com es pot no estar enamorat dels aeroports, i de Ginebra?

Vaig fer la fotografia el dia 10 de desembre. Fem que en Sam torni a tocar As time goes by?

Jeroni Pau: una revisió

El títol del post d’avui és també el de la conferència que faré aquesta tarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de la Jornada “Literatura llatina i humanisme català”.

El dia 22 de març farà 515 anys de la mort de l’humanista barceloní Jeroni Pau. De fet, és una data absurda per commemorar res. Com totes les dates, d’altra banda. Hauria d’haver estat l’any 1997 quan s’hauria d’haver dedicat l’any a Jeroni Pau. La grandesa de la seva personalitat intel·lectual bé que s’ho mereix. Pau va escriure la primera història de Barcelona, per exemple. En llatí, és clar. Però diversos factors van frustrar qualsevol iniciativa. Que en aquells moments encara no s’havia instaurat la moda de celebrar centenaris d’escriptors, podria ser una raó. Que Jeroni Pau no ha estat mai un autor còmode, és una altra raó, de més pes. A Jeroni Pau, no li conec ni una sola línia en català, encara que el volen autor de les ja famoses, als nostres dies em refereixo, Regles d’esquivar vocables i mots grossers o pagesívols. I, en aquest país, sempre hem hagut de fer país. De manera que aquells escriptors que només van escriure en llatí són sants de poques devocions. En realitat, aquell any, vaig oferir un article en profunditat sobre l’autor a una revista cultural catalana. No els va interessar. Una flor no fa estiu, és clar. Però, justament aquell estiu del 97 se celebrava a Àvila el Tenth International Congress of Neo-Latin Studies de la International Association for Neo-Latin Studies, i allà vaig poder commemorar el Vè centenari de la mort de Pau, amb un treball que després va ser publicat per l’Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies, als USA. Els camins de l’humanisme català són universals, i a la vegada inescrutables. 

A la fotografia un fragment de la darrera pàgina de l’obra de Pau més editada, Practica Cancellariae Apostolicae, en l’edició incunable romana de 1493.

Santa Teresa de Jesús

Consolació és el títol del cant plàstic que Àurea de Sarrà va ballar, representant Santa Teresa de Jesús, pels escenaris de mig món. L’argument del cant, segons es pot llegir als programes de mà que donava Àurea, creat per ella mateixa, és aquest:

“La Reverenda Mare Teresa d’Àvila, santificada amb el nom de Teresa de Jesús, fou una dona dotada excepcionalment. Formosa entre les formoses, sàvia entre els savis, amorosa infinitament es feu immortal... Llegint les seves memòries vaig impregnar-me del seu esperit i el sento viure com el sentí Listz en crear “Consolació”. Consolació per a Listz foren els seus acords divins. Consolació per a mí es la unció del ritme. Consolació per a ella no podia ser-ho més que l’Home Redemptor. Jo m’uneixo a Listz per a lloar-la. Argument. El seu amor al Déu-Home és gran, i viu un a un els seus fets. En els dies de prodigi sobre la terra l’adora extasiada... I, en la seva fantasia, el cobreix amorosa amb el seu mantell de cel i d’argent. Davant dels seus miracles i la seva bondat infinita li ofereix el seu do de poeta i per Ell ritma i canta. En l’hora tràgica de la passió i mort, la seva vida proclama... Son ésser és diví, la mort no l’assoleix... L’estreny en sos braços... Oh dolor! Els seus peus son freds i sagnen... Els seus ulls es fixen, la seva boca abrasa, cauen sos genolls, s’inclina el seu cos... Sembla una estàtua... En bes xardorós d’Ell és la seva ànima... No sofreix, no plora, no sospira, no parla... Però des d’aquell dia, Teresa fou Santa.”

La dona de la fotografia és Àurea en una actuació a l’Odeó d’Herodes Àtic, a Atenes, l’any 1926. He volgut recordar-la, ara que comença a Girona el 5è Festival d’Art Independent Pepe Sales, dedicat a Santa Teresa de Jesús.

Geòrgiques

Aquesta tarda he tornat a obrir les Geòrgiques de Virgili, a partir d’una citació de Goethe al seu Viatge a Itàlia. Com que era del llibre segon, he anat a parar a aquells hexàmetres que sempre que reveig em tornen a admirar, el 458: “Oh! massa benastrucs, si coneixien llurs béns, els conradors.” I pocs versos més enllà: “Venturós el qui ha pogut conèixer les raons de les coses i el qui ha posat sota els peus totes les temences, l’inexorable fat i l’estrèpit que envolta l’avariciós Aqueront!” 

Tots els camins porten a Virgili. També el de la fotografia que vaig fer el dia de Nadal a Llagostera.

On paren les roselles?

Qui sap on paren les roselles... M’aixeco, em dutxo i, abans d’esmorzar, obro l’ordinador. Llegeixo el post que he publicat avui. N’escolto la música. Vaig al bloc de Mercè Rodoreda i avui justament surt la rosella. I és hivern, erm. Qui sap on paren les roselles...

Hi podem posar aquesta música, a les roselles que qui sap on paren... I aquesta fotografia d’uns camps castellans tardorals que vaig fotografiar des del tren a mitjans d’octubre de l’any passat. Vaig escriure el post el dia abans de Reis. 

Joc de daus

Diu que en una carta de 1944 que va escriure a Max Born, Einstein li deia: “Vostè creu en un Déu que juga als daus i jo en una llei i un ordre complets en un món que existeix objectivament.” Quan ho vaig llegir l’altre dia en un diari, vaig pensar en el poema “Un coup de dés jamais n’abolira le hasard” que el poeta francès Stéphane Mallarmé havia escrit l’any 1897, un any abans de la seva mort. El poema acaba amb aquests mots que va traduir al català Joan Anton Oriol i Dauder: 

vetllant

dubtant

rodant

brillant i meditant

abans d’aturar-se

en algun punt darrer que el consagra

Tot Pensament emet un Cop de Daus

Il·lustra aquest post atzarós un retrat de Mallarmé pintat per Édouard Manet l’any 1876. 

La raó

Hi havia alguna raó per la qual en sentir aquella cançó a RAC 105, mentre pelava carxofes a la cuina, deixés d’entotsolar-me? La cantaven Hoobastank, es deia The reason i era de l’any 2003. Vet aquí. Si voleu escoltar-la, la trobareu en aquest enllaç.

No tinc gaire clara la raó que m’ha portat a il·lustrar aquest post amb una fotografia que vaig fer a Sitges, el 15 de maig de l’any 2010, en la qual res no és el que sembla. O sí.

Lleons il·lustres

La Quimera, l’Esfinx, el lleó de Nemea, el griu, el lleó de la Metro, aquests i d’altres són alguns dels lleons més famosos que han existit. Només el lleó de Nemea, però, és un lleó sencer, de cap a peus; l’Esfinx de Tebes, la seva germana, té cara de dona i pit, potes i cua de lleó; en canvi la Quimera té el cap de lleó, el cos de cabra i cua de rèptil; el griu només en té el cos de lleó i el de la Metro només té cap. 

Però, el més il·lustrat, que no sé si el més il·lustre, de tots els lleons és el lleó universitari de la fotografia, el lleó de la Columbia University, i es troba al campus de Manhattan. Vaig fotografiar aquest scholar’s lion el primer dia de setembre de l’any 2009.

La dona del quadre

La dona del quadre té el llibre obert a les mans, però no el llegeix. Té la mirada baixa, però no mira. Té l’ànim suspès dels seus pensaments. L’estimo i no sé com dir-li, que pensa ella, mentre el te se li refreda, el sol va anant cap a la posta i el dia se li escapa de les mans, com l’amor del cor.

La dona del quadre és Louise Quivoron, germana de la pintora que la va retratar l’any 1880, Marie Bracquemond, de soltera Pasquiou-Quivoron, que va viure entre 1840 i 1916.

La lluna i els Reis

Al cel també hi ha un fanalet. La lluna va a esperar els Reis al carrer Nou de Girona!

De bancs i fulles

Al banc dels enamorats, només hi ha una fulla. I és groga. Ja ho digué Horaci, Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns erms. 

Vaig fotografiar el banc, o la fulla, no ho sabria dir, el 4 de desembre de 2011, a Riverside Park, a Manhattan. Si voleu, hi podem posar música. 

Agendes

Ja tocava. Aquests dies he aprofitat per passar de l’agenda de paper a l’agenda electrònica. El meu fill hi té art i part, com en tantes altres coses. Una feinada. I alguna constatació en els fulls de l’agenda de paper. Hi ha gent que ja he perdut de vista. Hi ha gent que no sé què hi fa. Hi ha gent que ja ha mort. Hi ha gent que ja no sé qui és. I aquesta darrera és la constatació més inquietant. Tan selectiva és la meva memòria? O no és això? Els noms, a vegades ja molt llunyans en el temps, m’han recordat situacions en les quals vaig parlar amb aquelles persones que van motivar la seva presència a l’agenda. Efímer, tot plegat. Però, en alguns casos, també amistats de les que duren. 

A la fotografia, les Gavarres des del mirador privilegiat de Llagostera. Les vaig fixar el dia de Nadal, però hi són sempre, encara que no les vegi.

Va d’epistolaris i de La plaça del Diamant

Primer va ser el monumental carteig entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (1960-1983). Després van arribar les cartes d’Armand Obiols a Rodoreda, sense les de Rodoreda (1941-1971). Ara han arribat a les llibreries les nombroses cartes que s’escriviren Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga (1957-1976). 

L’any que acaba d’arribar farà cent anys que va néixer Joan Sales i cinquanta anys que es va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Vet aquí algunes opinions que he extret dels tres epistolaris sobre l’obra. 

Del darrer capítol de la novel·la Armand Obiols diu a Rodoreda en una carta datada a Viena el dia 5 d’octubre de 1960: “Últim. És una obra mestra; sis o set pàgines de prosa com poques n’hi ha a la literatura catalana des que va començar. [...] Si en el repàs que estàs fent tens sort, hauràs escrit una obra mestra.”

El dia 11 de gener de 1962, Joan Sales escrivia a Mercè Rodoreda: “Li he dit que a parer meu La plaça del Diamant era una novel·la d’un calibre com Solitud, una de les millors novel·les catalanes de tots els temps.”

Llorenç Villalonga a finals d’abril de 1962 escriu a Porcel: “La de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, es tal vez mejor. Empecé a leerla con prevención y la protagonista, y el mismo Quimet (un eixelebrat, al principio antipático) se fueron adueñando de mí. Una buena novela. Y eso que al final resulta, para mí, excesivamente lírica.”

Finalment, el mateix Villalonga escrivia a Sales una carta que coneixem perquè el mateix Sales la reprodueix en una altra del 13 de juny de 1962 dirigida a Rodoreda. Hi digué Villalonga: “Bé, senzillament, La plaça del Diamant em sembla una obra mestra.”

Cartes i cartes dins d’altres cartes, com si es tractés de nines russes: el lector pot triar i remenar. A la fotografia, que he trobat a la xarxa, Sales i Rodoreda prenen cafè. I conversen.

Bon any 2012!

Us desitjo un bon any nou, amics, amb les paraules dels Fastos d’Ovidi corresponents a l’u de gener: 

“Vet aquí, Germànic, que Janus t’anuncia un feliç any, i és el primer a comparèixer en el meu poema. Janus de doble faç, principi d’any que flueix silenciosament, tu, l’únic dels déus celests que pots veure la teva pròpia esquena, sigues propici als comandants, gràcies al treball dels quals frueix de pau la terra fecunda, de pau el mar. Sigues propici als teus senadors i al poble de Quirí, i amb la teva anuència obre els temples brillants. Neix un dia venturós: guardeu silenci, llengües i esperits! És ara, en aquest dia feliç, que cal dir paraules de bon auguri. S’abstinguin de plets les nostres orelles, romanguin lluny les insensates discòrdies: ajorna la teva tasca, llengua maligne!”

Vaig fotografiar l’arc de Janus, a Roma, el dia 31 de maig de l’any 2010.