Caminar a París

Hi havia una exposició de nus de Degas, una de parelles de quadres de Matisse, una retrospectiva d’Artemísia Gentileschi, una sobre la Santa Anna de Leonardo. Què tenia París, aquest final de març, que em va fer deixar totes les exposicions i dedicar el temps lliure a caminar, quasi sense rumb, pels seus carrers? Els records, pas plus, pas moins. 

Vaig fotografiar el verd tendre del Jardin du Luxembourg, ahir, a primera hora del matí.
P.S. Bé, sembla fet expressament. La fotografia de la NASA d’avui (que podeu veure a la columna de la vostra dreta) mostra París la nit del 25 de març, amb la lluna, Júpiter i Venus, i el far de la tour Eiffel que es passeja pel cel. Una meravella. Si fos tan fàcil arribar a tu, lluna!

A París

Si els déus ens són favorables, i el TGV també, aquesta tarda commemorarem el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a París, al bell mig del Marais, al Centre d’Études Catalanes, la façana del qual vaig fotografiar el 15 de juny de l’any 2011 i il·lustra el post d’avui.

Quan torni, ja us explicaré si les reines de França romanen dalt dels seus pedestals i si els enamorats encara es besen vora l’estany, al Jardin du Luxembourg; si París ja és un desfici de flors de primavera i si hi he tornat a retrobar el gust tan dolç dels mateixos dies de març de l’any 2005 i de l’any 2008. I love Paris in springtime!

Sapere aude

Fa uns dies em lamentava de les dificultats de supervivència del llatí. Avui m’alegro del fet que, a Figueres, a la façana del Centre de Formació Integrat que porta el nom del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer, han inscrit aquesta màxima llatina que es pot veure des de ben lluny: Sapere aude. La feia servir Kant en el sentit que avui se li dóna de “atreveix-te a saber”. Però ja la va utilitzar Horaci en una de les seves epístoles amb un sentit una mica diferent. Llorenç Riber traduïa així el sapere aude de l’epístola, en aquest context: “¿Per què, en efecte, tens pressa d’allunyar això que ofèn els teus ulls, i trigues tot un any per curar l’esperit, si de cas el teu esperit malalteja? Ja té el treball mig fet qui el comença: atreveix-te a ésser savi: comença. A qui prorroga l’hora de començar a viure honestament, li’n pren com al pagès que, a la vora del riu, està esperant que acabin de passar les aigües; però les aigües van passant contínues, i sempre sempre passaran.”

M’ha cedit la fotografia, molt amablement, l’Ajuntament de Figueres. Els ho agraeixo i els felicito per la iniciativa.

Viuen

Es van donar tot allò que ningú els havia pogut donar abans. Va ser tan breu. I tan intens. Ara viuen tots dos dels records vivament viscuts. 

Vaig fotografiar aquesta escultura de Cupido i Psique d’Antonio Canova, al Metropolitan Museum de New York, el dia 8 de desembre de l’any 2011.

De la influència de Paul Auster sobre Petrarca

Francisco Rico en la seva Primera cuarentena, inclou un “Tratado general de literatura” de cinc pàgines. Hi proposa això: “Ejercicio. Redáctese un trabajo de unas cinco holandesas (mecanografiadas) sobre la influencia de César Vallejo en los sonetos de Quevedo, cuenta habida de que la crítica literaria es siempre válida si es válida literariamente.”

Dimarts passat, 20 de març, en la presentació de l’edició de Mi secreto. Epístolas de Petrarca vaig proposar el mateix exercici entre Diari d’hivern de Paul Auster i l’epístola Posteritati de Petrarca. Si no us hi voleu trencar el cap, us diré, ras i curt, que ambdós escriptors tenien 63 anys quan van començar a escriure aquestes dues peces en les quals llisten i descriuen les cases i les ciutats on han viscut, 21 en el cas d’Auster, 20 en el cas de Petrarca, si no m’he descomptat. Les connexions literàries mai no deixaran de sorprendre’m!

Vaig fer la fotografia de Paul Auster quan va presentar el seu Diari a Barcelona, el dia 21 de febrer. Sí, s’ha fet gran.

Ruralia

Primerament, és vària la natura

i nodriment dels arbres; car uns vénen

volenterosament sens que els obligui

l’obra de cap mortal: pels camps s’ufanen

oberts o per les vores sinuoses

lentes dels rius, com ara el vímet dòcil,

i les grogues ginestes vincladisses,

les pollancredes i les salzeredes

d’un blau i blanc aletejar de fulla.

Els altres naixen de llavor sembrada,

com els alts castanyers i com l’alzina,

arbre màxim de copa qui verdeja

augustament en les forests de Júpiter,

o el roure, que els Grecs tenen per oracle.

Brosten uns altres en ravells molt densos

des de la rel: el cirerer salvatge

i l’om; sots la gran ombra de sa mare

el parnassi llorer menut s’abriga.

Fou la Natura qui primer donava

aquests camins: per ells és verda tota 

la raça vegetable i innumerable

de belles hortes i de belles selves

i de boscatges vells religiosos.

Aquests versos pertanyen a les Geòrgiques de Virgili, traduïdes en decasíl·labs l’any 1917 per Mn. Llorenç Riber i publicades per l’Institut d’Estudis Catalans. Il·lustren una fotografia que vaig fer el dia 11 de març a Cartellà. I em serveixen per afegir-me a la celebració del Dia mundial de la poesia.

Pobre llatí!

I semblava que era universal! En un extens reportatge que li ha dedicat un suplement dominical, Jaume Cabré explica que volia titular la seva darrera novel·la, en totes les edicions, amb el mot llatí Confiteor, traducció literalíssima del Jo confesso de l’edició catalana. 

No se’n va sortir. Diu que tots els seus editors, del català al danès, es van posar les mans al cap i van dir-li coses com: “Semblarà una confiteria!”, “No és comercial!”, “No s’entén!”

Jo també em poso les mans al cap. Vet aquí on han anat a parar dos mil anys de món clàssic i de cristianisme, els dos pilars sobre els quals s’ha bastit la civilització occidental!

Potser tampoc no s’entén la imatge que il·lustra el post d’avui: el panteó, el temple romà dedicat a tots els déus pagans, transformat en església cristiana, ja en el segle VIIè. El vaig fotografiar el mes d’octubre de l’any 2009.

Tres dones

Tres persones com tres maniquins. Només la nena llegeix, vestida de blanc immaculat, mitges blanques també i, això sí, sabatetes de xarol negre, d’aquelles que fan cruc-cruc, quan camines. La dona, elegant, la mare de la nena, dreta, tota vestida de negre rigorós, però amb tres tocs de blanc: la flor del barret, el collet de la brusa i els guants. Recolza la mà en uns cortinatges de flors de cretona, que també hi ha a l’altre cantó del quadre. La tercera figura femenina és una dona més gran amb el cap decantat cap a la paret, només se li veu mig cos, vestida d’un color neutre, un beix, ni blanc ni negre, respira melangia, de fet em sembla que el que es veu és la seva imatge reflectida en un mirall. No sé perquè el pintor Whistler, el mateix autor de la noia de la rebeca rosa, ha anomenat el quadre Harmonia en verd i rosa: la saleta de música. Em pregunto on és la música. Els interiors de Whistler són enigmàtics. No veig on té les mans la dona de beix, potser és al llit. La nena amb la cara poc dibuixada només té ulls per al llibre. No sé què em diu aquest quadre. Arriba o marxa la mare? Ha vingut a veure una malalta? O a recollir la seva filla a classe de música d’una pianista tuberculosa? Uf, hi hauré de pensar una mica més. Com m’inquieta la dona de beix! Fet i fet, els estudiosos de la pintura ens informen que la dona de beix toca el piano a la saleta de música de casa seva, la seva filla llegeix i la dona del vestit jaqueta negre és una amiga de la família. No n’he encertat cap.

Whistler va pintar aquest quadre els anys 1860-61. Ara es troba a la Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, de Washington.

El vidre blau

Endreçar armaris té això: trobes andròmines diverses que ja havies oblidat on eren. Vet aquí que, recalcat en el fons d’un dels armaris del pis de Girona, hi ha el vidre blau, llarg i estret. Prové de la casa de Romanyà, El Senyal Vell. Estava posat a la finestra estreta i llarga d’una de les mansardes de dalt, la que havia fet les funcions de sanctum, segons m’havia explicat Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda. La finestra llarga i estreta amb el vidre blau aportava, deia ella, una llum plàcida, convenient per a la meditació, les pregàries o el que fos que acostumaven a fer els Rosa-creu, com ella. Ara, el vidre blau no il·lumina plàcidament res. És una nosa més a l’armari dels records i les andròmines. La vida fa el seu curs, indeturable, i el vidre blau no hi té cabuda. 

El vidre blau ha sortit de l’armari per poder fer la fotografia que il·lustra el post d’avui.

Brotada

“M’exalta el nou i m’enamora el vell...” que digué J. V. Foix i recordava jo diumenge passat, mentre fotografiava aquesta soca vella d’hortènsia, carregada de brots nous, del jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, que ha servit de cau al cargol, durant aquesta hivernada vernal.

Hèrcules i Son Goku

Els nens grecs i romans devien passar-ho tan bé amb les aventures d’Hèrcules/Hèracles, com els nens de finals del segle XX i començaments del segle XXI amb les aventures de Son Goku. Ara, el poder d’Hèrcules em sembla poca cosa al costat del d’en Son Goku. Ho venç tot aquell marrec!

A les il·lustracions del post d’avui, dedicat a la generació Bola de Drac, es pot veure Son Goku quan, de nen, eliminà l’assassí Tao Pai Pai contractat pel temible exèrcit de la cinta vermella, i Hèrcules quan tenia vuit mesos i matà les dues serps, en un fresc de la casa pompeiana dels Vetii.

Ni rostre, ni lletres

No li veiem el rostre a la noia del quadre. No li podem veure el rostre a la noia del quadre, perquè no vol que veiem com plora. Ha agafat el llibre, però ni veu les lletres la noia del quadre. El té damunt dels genolls el llibre, però com si no hi fos. Ni rostre, ni lletres al llibre. Les maletes, això sí, a punt. Ella a mig vestir, quan ha trucat el telèfon. I el temps s’ha aturat per a la noia del quadre.

Edward Hopper (1882-1967) va pintar aquest Interior (Model reading), l’any 1925. Ara es conserva a The Art Institute of Chicago.

Virgili i nosaltres

He manllevat el títol del post d’avui, que és també el títol de la conferència que faré demà, 9 de març, del títol d’una conferència que va pronunciar Miquel Dolç amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de “Lo Rat-penat” el 15 de juny de 1958. Tot plegat perquè, quan l’activíssima Anna Velaz em va convidar a participar en el Vè Cicle de Literatura Universal, que organitza Atenea, agrupació de Cultura del Casino Menestral de Figueres, vaig pensar que encara no havia parlat de Virgili a Figueres, i que, ja que aquest any commemorem el centenari del naixement de Miquel Dolç, podia parlar també de la figura de Miquel Dolç, a més del Virgili de Dolç. S’escau encara una altra efemèride. Demà farà 82 anys que va néixer Maria Àngels Anglada, figuerenca d’adopció i autora de sensibilitat virgiliana. 

Diu Dolç que, de tots els poetes del món grecollatí, Virgili és “el nostre poeta, el més acostat a la nostra ànima i a les nostres aspiracions”, perquè “les íntimes qualitats de Virgili responen encara a cadascuna de les imperioses necessitats de l’ànima humana i a cadascun dels aspectes de les nostres concepcions artístiques.” És el que intentaré explicar a partir d’un quart de nou del vespre. Hi esteu tots convidats.

Vaig fer la fotografia d’aquest vers de Virgili en una paret de Roma el dia 9 de desembre de l’any 2010. És Dido qui diu “Jo, no desconeixedora del mal, aprenc de socórrer els dissortats.”

De claustre a claustre

La filla de cal sastre de Llagostera, aquella que jugava al joc de l’oca i s’ho passava d’allò més bé quan podia dir “d’oca a oca, perquè em toca”, ara va de claustre a claustre. Del claustre del segle XIV, a l’antic convent de sant Domènec, ara seu de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, al claustre del segle XVII de l’antiga Casa de Convalescència, ara seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona.

Per il·lustrar aquest post, ha fet aquesta composició fotogràfica dels dos claustres de la seva vida del segle XXI. Un el va fotografiar ella, l’altre el seu fill.

Pouant records

Mentre escrivia un text per a la meva amiga Susi, tenia al costat el quadre que il·lustra aquest post amb aquesta noieta del vestit tot negre amb un collet blanc. Al col·legi de les Carmelites, a Llagostera, portàvem un uniforme de diari just tot negre amb el collet blanc. M’han vingut a la ment tots aquells dies d’infantesa a l’escola de les monges. La classe de l’hermana Teresa, quan aixecàvem només tres pams de terra. La classe de l’hermana Palmira, quan ens torturava amb les multiplicacions de no sé quantes xifres i les labors. La classe de l’hermana Josefina, les sis amigues, una rere l’altra, als pupitres de la fila del costat dels finestrals. Perquè nosaltres sis, la Maria Teresa, la Maria Assumpció, la Matilde, la Montserrat, la Marina i jo, fèiem el batxillerat, que no era pas el que tocava al col·legi de nenes de les monges. Totes feien comerç i para de comptar. Que en vam ser de felices les meves amigues i jo en aquells anys d’infantesa i primera adolescència que vam passar juntes. Fa quasi la meitat de les nostres vides que dues se les va emportar el destí, inexorable. Les quatre que continuem navegant per aquests mars procel·losos i bells de la vida vam estar de celebració, dissabte passat. 

Henri Fantin-Latour (1836-1904) va pintar el quadre La liseuse l’any 1861. Ara es conserva al Musée d’Orsay de París.

Els sorolls i les nits

Si tens son, dorms, a l’inici de la nit, al Mercadal de Girona o al Raval de Barcelona. Si és dijous, però, al Mercadal segur que cap a les 4 de la matinada et despertaran els crits dels joves de la farra del dijous. Potser et tornaràs a adormir, o potser t’hauràs d’aixecar i fer alguna cosa per esperar la son. Posem que et tornes a adormir i, quan ja estàs en aquell punt dolç, vaja, sents el camió de les escombraries. Tens sort: no dura gaire. Però, ai, el despertador, implacable, arriba a l’hora. Posem que dorms al Raval. No importa quina nit de la setmana sigui, l’espai més reduït dels carrers augmenta el volum dels crits de vi i alcohol de gent al carrer que, a les 4 de la matinada, et desperten. Encara no has pogut agafar el son i el camió de les escombraries s’anuncia. El camió recull, recull i recull. La son marxa, marxa i marxa. I et poses a escriure aquest post de nit.

Aquest sol ixent a l’horitzó barceloní del Raval el vaig fotografiar el passat 27 de febrer.

El muguet de Concepció Carreras

Són fines branquetes

d’esquellerincs blancs

o xiques gorretes

amb fistons als flancs.

Són tan oloroses

en el seu esplet

que si jo podia

sempre al pit duria

un brenc de muguet.

Mentre esperem que torni a florir el muguet, podem evocar la bellesa de les seves flors amb aquest poema de l’escriptora olotina Concepció Carreras Pau (1893-1961), de qui presentaré l’antologia que Carme Ramilo ha preparat curosament, aquest vespre, a les 8, a la sala de la Fundació Valvi de Girona. Vaig fixar el muguet de la fotografia el 25 d’abril de l’any 2010.